El Grup d'Advocats Joves de Granollers va organitzar, en el marc de la festivitat de Sant Raimon de Penyafort, el cinQuè concurs literari "Relat amb Toga" En aquesta edició es van presentar 6 relats. En aquest Número d'el Lligall us oferim el primer premi del concurs

3.30 hores de la tarda Miquel Valldoriolf es va estirar al sof? del seu despatx. Era un elegant sof? de pell molt comode, expressament pensat no tant per als clients o companys que sovint el visitaven sinó per a aquells moments -imprescindibles segons ell- de gaudir de pau interior. A la fi era una forma una mica pedant de parlar de la migdiada. A partir de les quatre arribaven les secret?ries del despatx i a quarts de cinc començaven les visites tots els dimarts i dijous. Es trobava força tranquil aquell dia després de celebrar dos judicis civils que l'havien mantingut ocupat tot el matí. Havia dinat al restaurant de la cantonada mentre fullejava el diari i per fi havia arribat al despatx. Ajagut al sof? es va quedar endormiscat de seguida. No podria precisar en quin moment, perà va sentir el timbre de la porta.
3.45 hores de la tarda La Sandra i la Maria es van trobar al bar de la cantonada.
- Hola noia, com has dinat? Dos tallats si us plau.
- Be, perà massa. Crec que dilluns comen?o la dieta.
- Sempre estés igual. Pot ser que comencis d'una vegada o que ho deixis c?rrer.
- Has vist al Valldoriolf aquest matí?
- Només un moment, per sort tenia vistes al Jutjat i deu haver acabat tard, no l'he vist més.
- Esperem que li hagi anat b? i que dormi una bona migdiada perquè cada dia està més insuportable.
- Pots creure que l'altre dia es va ficar amb el meu pentinat? Només em faltava així, tot el dia Sandra cap aQuè, Sandra cap all´. Que si tens els informes de la companyia, que si has anat al Jutjat a veure aquest judici, que si truca aQuè, que si parla amb aquell...
- Jo crec que ens t? per ximples, com si no féssim b? la feina. Tot plegat pel que ens paga! No et pensis que a vegades em plantejo molt seriosament marxar, perà a on?
- sí, almenys no ens toca el cul com fa aquell vell a la Marta.
- Què diusí Quin vell´
- sí, dona, saps que la Marta treballa al despatx del Sr. Martinet? Doncs l'altre dia m'explicava que cada vegada que passa pel costat, pam! Com el que no vol la cosa, sapsí I la pobra, com que està separada i no troba res més, doncs au!, a aguantar el tipus.
- Quin féstic! Parlant de porcs, no tindrem aquesta tarda visites indesitjables, oi?
- Doncs mira, només amb la primera ja cal que ens hi calcem. Saps aquella boja de qui portem la separació?
- Boja? N'hi ha tantes que si no especifiques, no tinc ni idea.
- sí, dona, sí. Amb el sarau que va muntar l'altre dia, t'has de recordar!
3.45 hores de la tarda . En Miquel Valldoriolf es va sobresaltar, un soroll familiar el va treure del seu somni. El timbre va sonar dues vegades més.
- Quina hora deu serà Encara no han arribat les secret?riesí Potser serà millor que no obri, serà qualsevol pesat.
Els tocs de timbre es van fer més insistents i en Valldoriolf es va aixecar del sof?, enfurismat i va anar cap a la porta. La va obrir sense dubtar, preparant un seguit d'improperis especialment dedicats a aquell que havia gosat trencar la seva migdiada sense cap contemplació. perà es va quedar gla?at.
- Sra. Cruz, vost? per aQuè tan d'horaó
- Disculpi Sr. Valldoriolf, sí que tenia hora a un quart de cinc, perà tinc coses a fer més tard i voldria enllestir com més aviat millor.
- Ja, ja, perà? -en Valldoriolf va intentar buscar una excusa convincent per fer-la fora- perà les secret?ries encara no han arribat i si truca algú no la podrá atendre degudament.
- No s'amo?ni, seran uns minuts. Només vull comentar amb vost? la Sentència de separació.
- B?, passi -va afegir secament en Valldoriolf en veure que no podia desenpellagar-se'n.
Merc? Cruz el va seguir i va seure obedientment a la cadira que el seu advocat li va assenyalar. Abans que comencés a parlar, el lletrat va seure i col·locant-se les ulleres li va llegir ràpidament el desició de la Sentència de separació:
- Mmumm? el jutge acorda la separació, i com era d'esperar li concedeix la casa al seu marit, i també la custàdia dels fills, per tant, com li vaig dir s'ha reafirmat en el que ja havia acordat de forma prèvia. així és tot, no es preocupi per res que ja posarem recurs.
Cap inflexi? en el to de veu, cap paraula amable, ni tan sols la va mirar. Esperava el drama consegüent i com més aviat acabessin millor. La senyora Cruz mantenia la mirada fixa en el lletrat, l'observava esperant un gest, mentre retor?ava nerviosament els plecs de la seva faldilla.
- Potser si vost? parla amb el jutge...
- No digui bajanades, senyora! L'únic que podem fer és interposar el recurs i ja li he dit que ho farem. -Havia aixecat el to de veu fent-la, si era possible, un xic més freda. Va mirar dissimuladament el rellotge esperant que l'entrada de la seva secretària poses fi a aquella visita. Ella, en canvi, no va fer cap intenció d'aixecar-se tot i que el lletrat sí que s'havia posat dret per donar per acabada la conversa. Impacient, es va deixar caure novament sobre la cadira i va agafar un obrecartes i el plec de cartes que tenia davant d'ell, disposat a entretenir-se fins que la senyora es dignés marxar. - En quin mal moment vaig obrir la porta! Li seguir? el corrent a veure si se'n cansa - va pensar.
- Jo sí que per vost? aquest és un cas més, ja sí que no li pago, perà entengui la meva situació, visc amb una tieta, no puc veure els meus fills, no podrá aguantar-ho, no puc, i vost?... -Grosses ll´grimes brollaven dels seus ulls, mentre la tremolor de les seves mans havia augmentat, es va aixecar decidida i? De sobte un silenci, un profund silenci es va fer en el despatx. En Valldoriolf la va mirar fixament, sense comprendre el seu canvi d'actitud.
- gràcies per la seva atenció, senyor Valldoriolf, és vost? molt amable. Ja estic més tranquil·la, ells em diuen coses i jo a vegades no sí Què pensar. -Va acceptar el mocador de paper, eixugant-se les ll´grimes.
- ...
- Per tant, creu vost? que podrem guanyar el recursí gràcies, no sap com esperava aquestes paraules amables de vost?, per un moment m'havia fet pensar que no volia atendre'm.
- ...
- Oh!, no em digui aquestes coses, de veritat creu vost? que síc bonica? Doncs si em permet li dir? que a vost? li queda molt b? el to blau de la seva camisa, lléstima de la taca, deu haver estat mentre dinava, perà si no la toca, a la tintoreria li trauran sense problemes.
- ...
- Bona tarda. Oh! No cal que s'aixequi, conec el cam?. Trucarà als nois per dir-los que aviat estarem junts, que serà qüestió d'uns dies.
- ...

- Ad?u, Sr. Valldoriolf.
Va tancar la porta i es va sentir reconfortada. Quina sort tenir un advocat tan amable. De fet, era normal el que havia passat. Ells sempre li deien que no agradava a la gent, que la gent li faria mal i en canvi no és així, creia fins i tot que el Sr. Valldoriolf, malgrat ser tant seriés, li havia somrigut. Potser visitaria ella mateixa el Jutge, potser aconseguiria que l'escoltés, a fi de comptes, el Sr, Valldoriolf tampoc semblava predisposat a escoltar-la i en canvi? Ells l'havien enganyat, hi ha bona gent. Va pujar a l'ascensor i va pr?mer el bot? 0, retocant-se els cabells enfront del mirall. En obrir-se l'ascensor va trobar les secret?ries del despatx.
- Sra. Cruz, vost?, tant d'hora per aQuè?
- Hola, boniques, tenia coses a fer i el Sr. Valldoriolf m'ha atés abans. Ell sempre tan amable. Fins aviat!
La Sandra i la Maria es van mirar sorpreses.

Successos
Miquel Valldoriolf, il·lustre lletrat de la nostra ciutat va ser trobat mort ahir a la tarda al seu despatx. Fonts de la investigació han informat que les secret?ries van trobar el cos sense vida de l'advocat amb un objecte punxant clavat al t?rax. Se sospita d'una clienta del despatx amb trastorns psiqui?trics.